Top 4 llibres John Green

Hey Angels!

Avui us porto una entrada que ja tenia pensada fer des de que vaig adquirir tots els llibres de John Green. No ha sigut fins la setmana passada quan ja els vaig haver llegit tots així que en aquesta entrada posaré per posicions (de pitjor a millor) els llibres de John Green que ha escrit exclusivament ell sol, (no contarem Will Grayson entre altres). Abans de començar dir que és la meva opinió personal i que a mi no m'hagi agradat no significa que el llibre sigui dolent i que a la gent que li agradi no té criteri. 
Fent click a les imatges podreu anar a les ressenyes on la meva opinió està més detallada i és més extensa.

Aquest és l'últim llibre que he llegit seu i de fet la ressenya la vaig fer la setmana passada. Aquest llibre se m'ha fet molt repetitiu, vaig trobar la mateixa base que a El Teorema de Katherine o Buscant a l'Alaska i sincerament ja se'm feia pesat. És cert que a l'hora de crear personatges amb característiques que els fan únics, John Green és el millor, però si repeteixes la mateixa base en 3 llibres al final encara que li posis al Radar (personatge que apareix a Ciutats de Paper com a amic del protagonista) tingui uns pares que facin col·lecció de Pares Noels negres encara que sigui un fet molt divertit no canvia la trama base del llibre que continua sent la mateixa. A part d'això, tots els llibres de John Green se'm feien molt ràpids de llegir, però aquest en canvi se'm va fer etern, semblava que no arribava mai al final i, com ja vaig explicar més a fons a la ressenya, la part del mig és un avorriment total. Un altre punt negatiu és que els dos personatges principals em van caure francament malement i tot i que el missatge que intenta donar és bonic, crec que aquest cop no ho ha fet tan bé com els altres llibres.

Aquest llibre més o menys em va passar el mateix que a Ciutats de Paper, encara que en aquest cas el llibre se'm va fer més àgil i ràpid de llegir. El Teorema Katherine em va disgustar en especial pel missatge que el John Green volia transmetre. La majoria dels seus llibre el que volen arribar a dir és que no et preocupis tant per les coses i simplement viu la vida. En aquest cas, el missatge que ve a dir estar relacionat amb l'amor i no us puc dir que és, perquè seria "spoiler" del final, però honestament em va semblar una cosa molt òbvia i que al protagonista li costa tot un llibre per adonar-se. (missatge que transmet el llibre spoiler! El final el protagonista se n'adona que l'amor no es pot calcular perquè és un sentiment molt complex i que depèn de infinits factors. En serio? ho vaig trobar francament absurd! Li va costar tant arribar a aquesta conclusió que personalment trobo tan clara i evident... Fi spoiler). El punt fort del llibre, al igual que amb Ciutats de Paper són les relacions d'amistat que es creen i les escenes còmiques que et fan pixar de riure. Ja sense treure el tema que no podria ser més previsible...

Ara tothom em matarà, doncs si No està escrit a les Estrelles va en segon lloc, però per un petitíssim factor que va influir bastant a la lectura. La meva mare em va regalar el llibre a finals de 2013 i llavors es parlava del llibre però encara no era tan famós, com ho ha arribat a ser aquí a Espanya. Quan el vaig llegir per primera vegada, em vaig sentir molt pressionada perquè no hi havia persona a la que no li agradés i no vaig poder disfrutar al màxim de la lectura. No va ser fins a la relectura després de veure el vídeo de la Fa (que us he nombrat 1000 de vegades) que em vaig adonar de tots els missatges, referències i metàfores amagava el llibre, més enllà de la història de la Hazel i el Gus. Llavors si que el vaig poder gaudir i em vaig tornar enamorar de cada paraula que conté el llibre i se'm va tornar a trencar el cor altre vegada. Des d'aleshores  he rellegit el llibre varies vegades i haig de dir que, No està escrit a les Estrelles no em va fer plorar a mars, em va caure la llagrimeta (que ja és molt sent jo). Aquesta història serà una d'aquelles que seguiré recordant  quan sigui una velleta. 

Sí, el meu llibre preferit de John Green (gairebé empatat amb TFIOS) és Buscant a l'Alaska. Un factor enorme que va fer que m'encantés encara més el llibre és que no tenia ni idea de que anava el llibre. Només havia llegit la curta sinopsi i res més, cap imatge o quote a tumblr, cap ressenya, res. 
Just al contrari que El Teorema Katherine, el punt fort de la novel·la em va semblar el missatge que transmet, tot el tema del laberint em va fascinar i em va fer pensar molt, cosa que vaig agrair ja que de tan en tan a tots ens va bé reflexionar una micona. Deixant de banda això, els personatges principals em van semblar molt interessants tots i em podia creure perfectament que tota aquella història estava passant a una universitat d'Amèrica. També em va agradar molt l'estructura del llibre, ja que els noms dels capítols són dies (exemple): 40 dies abans. Això em va fer enganxar-me a la lectura perquè volia saber que era aquella cosa tan important que marcava un abans i un després a les vides dels protagonsites. El final em va encantar i em van caure unes quantes llàgrimes, cosa que no esperava per res del món. La conclusió et deixa amb l'última reflexió del protagonista sobre un tema que es desenvolupa al llarg de la novel·la, la qual em va agradar molt, com ja he mencionat al principi. Buscant a l'Alaska segurament entrarà al top 10 de lectures del 2015.

Quin és el vostre llibre preferit de John Green? I el que us va agradar menys? Coincidim? Sí? No? Què en penseu dels seus llibres? Creieu que és un autor que està massa idealitzat?

: ) Us espero als comentaris : )