dissabte, 31 de gener del 2015

Ressenya: Felices por siempre jamás

Hey Angels!

Avui us porto l'última part de la meravellosa trilogia de Stephanie Perkins que no podia haver sigut més perfecte. La que ens tracta de l'Isla...



Títol: Felices por siempre jamás


Escriptora: Stephanie Perkins


Etiquetes: Amor realista


Pàgines:


Saga: Un Beso en París, 
Lola y el Chico de al lado


Editorial: Plataforma Neo




Enamorarse en la ciudad más romántica del mundo es fácil para la soñadora Isla Martin y el enigmático artista Josh Wasserstein. Pero a medida que avanza el último curso en la School of America de París, Isla y Josh se ven obligados a afrontar la desgarradora realidad, porque, quizá, su historia no acabe con un «felices por siempre jamás». 

¿Seguirán juntos cuando los días en el instituto se acaben? ¿Será su amor más fuerte que la distancia? Su romance se convertirá en un apasionante viaje por Nueva York, París y Barcelona, acompañados de sus amigos Anna, Étienne, Lola y Cricket.
Cuanto más cambia algo,  más se parece a lo mismo.

Rojo no es la palabra adequada. No es caoba ni naranja ni cobre ni bronce. Es fuego. Es como  las hipnotizadoras llamas de un edificio ardiendo. No puedo apartar la vista.

-¿te gusta?
- Me enamora
Él me dibuja  como si fuera un faro en media de la oscuridad.
Todo el mundo merece que lo quieran.

-Es precioso. Pero ¿ que va después?
-La mejor parte. Vivieron felices por siempre jamás.

Cal dir que aquest llibre ha sigut tot el que esperava? Cal dir que Stephanie Perkins és la millor escrivint literatura romàntica juvenil?
En els llibres d'aquesta trilogia, des d'un bon principi si hem llegit la sinopsi podem intuir fàcilment la parella romàntica que acabarà resultant, però la cosa, és com. Aquest "com" és el que se li dóna millor escriure a la Stephanie Perkins, en serio 10000 aplaudiments pel seu tan bon treball. 
Haig de dir que Felices por siempre jamás ha seguit la línia dels dos altres de la trilogia, però si els hagués de posar en ordre, seria el segon que m'ha agradat més, amb un Beso en París davant.
Una de les coses que Stephanie Perkins sap descriure molt bé en les seves novel·les en general i sobretot en aquesta, són el sentiments i les reaccions de les protagonistes. Aquesta trilogia està escrita en primera persona, des del punt de vista de l'Isla, una noia que porta uns quants anys penjada pel Josh un company de la seva escola. Els lectors podem observar com l'Isla ( en aquest cas ) idealitza, exagera les reaccions... vaja que plasma perfectament la idea d'estar enamorat. Si us haig de ser sincers, el gènere romàntic no és un dels meus preferits, sempre prefereixo que hi hagi amor, però que no sigui el tema central, pel fet de que quan l'amor és el tema principal, la majoria de les vegades resulta ser massa empalagós. Stephanie Perkins sap com escriure una història d'amor amb el toc necessari de sucre. 
Centrant-nos més en el llibre concret, haig de dir que d'aquest llibre n'esperava moltíssim i s'ha complert. Em va fer una mica de por al principi, ja que en certa manera l'Isla no coneix ben bé el Josh i n'estava penjada, i als primers capítols se'm va fer difícil de creure'm aquell amor, però a mida que avança la història em vaig adonar que estava completament equivocada. 
Els personatges em van atrapar completament i se'm van fer molt reals, ells i la seva història. El que fa Stephanie Perkins és crear personatges els quals, els seus problemes, dubtes sobre la seva vida, fan que el lector s'identifiqui moltíssim amb ells. Haig de dir que per la sinopsi m'esperava més protagonisme per part dels protagonistes de les històries passades, però "el que passa quan apareixen" compensa la balança. 
Una de les coses que m'ha agradat més és que una part ( molt bonica per cert) de la història passa a Barcelona! Els dos protagonistes l'Isla i el Josh, hi van a fer turisme! m'ha agradat molt la sensació de saber que en certa manera l'Isla i el Josh han "Passat d'alguna manera" per allà. No tinc ni la menor idea si la Stephanie ha vingut a Barcelona alguna vegada, però està tot bastant ben documentat ja que menciona el moviment independentista i altres tradicions.

Personalment jo recomano seguir l'ordre 1. Un beso en París 2. Lola y el Chico de al lado i finalment 3. Felices por siempre jamás, ja que si no ho llegiu per aquest ordre podríeu fer-vos auto-spoilers. 
Segons la meva opinió crec que Stephanie Perkins hauria de continuar amb aquesta saga, o fent les mateixes històries d'amor però des del punt de vista masculí ( jo compraria els llibres de ben segur ) o continuant com ha fet fins ara  transformat personatges secundaris, en protagonistes en novel·les apart. Jo llegiria cada llibre i crec que tenint una ploma tan bonica, i aquest do en escriure històries tan magníficament adorables, condemno a Stephanie Perkins a escriure fins sempre... no crec que mai em cansi de llegir les seves senzilles històries d'amor, perquè hi han vegades que simplement volem llegir llibres on la màxima preocupació del protagonista sigui si ara està barallat amb ell, i enamorat d'aquell altre. I òbviament els llibres de Stephanie Perkins no estan caracteritzats per ser imprevisibles o per tenir girs de la trama astronòmics, però això no vol dir que sigui un llibre pitjor, perquè jo com a lectora els -literalment- devoro amb qüestió d'hores. 



Cal dir-ho? 
En definitiva un llibre que m'ha encantat en tots els sentits possibles, que m'ha fet sentir-me identificada amb les sensacions, dubtes dels protagonistes i que m'ha fet transportar-me, un cop més a París. Si voleu un llibre per disfrutar-lo i devorar-lo al màxim, aquesta trilogia és la vostre. 
Com que aquest llibre és el final d'una trilogia, toca donar-li una puntuació global aquests meravellosos tres llibres i tenint en compte que els tres tenen un 5 de 5... 


Heu llegit algun dels tres llibres? Què en penseu? Us agrada la literatura juvenil romàntica? La trobeu previsible? Sí? No?



: ) Us espero als comentaris : )

divendres, 23 de gener del 2015

El blog, els Orígens

Hey Angels!

-No, no és cap entrada sobre la saga de Cassandra Clare.-
Avui us porto un altre tipus d'entrada que feia temps que rumiava. No sé ben bé com titular-la però vindria a ser les preguntes que habitualment més em feu, no sobre les lectures sinó preguntes com a blog.

D'on ve el nom del blog?
Com ja sabreu el blog s'anomena Angels to fly, que se'm va acudir per la cançó de l'Ed Sheeran (adoro Ed Sheeran) the A team. La traducció literal seria una espècie de: àngels a volar. Els llibres són com els meus àngels de la guarda, sempre hi són i m'emparen i totes aquestes coses cute. 

I el nickname?
No, el meu nom real NO és Aria, ja m'agradaria, el trobo maquíssim i com que sempre m'havia agradat doncs vaig decidir-me. Però a veure un nickname sempre queda més "chachi" si li posem un número, així que vaig decidir-me que el 365, perquè sóc lectora 365 dies a l'any. ( tot i que al google+ em digui Aria Trecents és pel simple fet que no admet posar un número i no era plan d'escriure tres-cents-seixanta-cinc).

I el subtítol?
El subtítol del blog és " cada llibre és una porta a un nou món, no la tanquis", aquesta frase significa molt per a mi, ja que va ser la que la Laura Gallego em va dedicar a la firma de llibres de quan jo tenia 11 anys, al llibre de les Cròniques de la Torre, ( el tercer, la crida dels morts) i sempre se'm va quedar marcada al cor i crec que quan vaig pensar en quin missatge posar a la capçalera no vaig haver de pensar gaire, sabia que era l'indicat.

Com se'm va acudir la idea de crear un blog?
Des del desembre del 2013 que per Nadal, la meva mare em va regalar una llibreta feta a mà on jo apuntava les meves lectures i feia una petita opinió amb la puntuació de  cada llibre que havia llegit, i com que llavorens jo era molt fan de mols booktubers, estava molt "in" en tot el tema de la bloggosfera. Un dia la meva mare em va comentar que per què no em feia un blog... i jo ja feia temps que també ho rumiava, així que haig d'agrair a la meva mare que em va donar la confiança suficient i l'espenta necessària que necessitava per acabar de decidir-me.

Com em vaig inspirar en el disseny?
Els que em seguiu des del principi sou conscients del enorme canvi tant de contingut com de disseny del blog, i és que un dia vaig dir-me, va Aria, ho pots fer millor. Em vaig menjar amb patates 8758479 milions de tutorials. Després vaig fer diferents capçaleres i per cada capçalera un fons diferent, fins que va haver-hi un, que em va acabar de fer-me decidir. De moment segueixo retocant algunes petites coses però de moment crec que el blog es quedarà amb aquest disseny durant una temporadeta. 
Què en penses de les entrades antigues?
Vergonya, em fan sincerament vergonya. He hagut de fer molts esforços per no borrar-les. Recordo que al principi em sentia bastant insegura, perquè no sabia si posar gaire opinió a l'apartat de les ressenyes, ja que no sabia si la gent s'ho llegiria i em feia por, que no agradés. Però al cap d'un temps vaig obrir els ulls i vaig canviar radicalment, vaig començar a escriure molta més opinió fins ara, i n'estic molt més contenta que abans. 

Quina és la millor experiència viscuda fins ara?
Una de les millors coses, són el munt de persones que arribes a conèixer, bloggers o simplement persones que et comenten, que saps que almenys elles es llegiran les teves entrades i sabran apreciar-ho. He conegut un munt de gent blogger, sobretot, tenim un grup de whatsapp i tot, així que si teniu un blog de literatura i sou catalans, envieu-me un correu i ja us afegim!

Això és tot, espero que us hagi contestat alguns dels dubtes que tenieu sobre el blog, si i en teniu més no dubteu en deixar-los als comentaris que ja sabeu que els contesto amb molta il·lusió! 

Un cop més:

:) Us espero als comentaris :)





dissabte, 17 de gener del 2015

Ressenya: Buscant l'Alaska

Hey Angels!

Avui us porto una nova ressenya de John Green, Buscant a l'Alaska, un llibre que m'ha fet pensar molt. 


Títol: Buscant l'Alaska

Pàgines: 341

Escriptor: John Green

Editorial: Fanbooks

Saga: No

Etiquetes: Realista






Abans.En Miles Halter viu obsessionat per les darreres paraules de personatges famosos i se sent cansat d’una existència segura i monòtona. Marxa a l’internat de Culver Cree amb l’esperança de trobar el que el poeta François Rabelais anomenava el «Gran Potser». Aviat es troba immers en un món ple de disbauxa i probablement desequilibrat, perquè al final del passadís hi viu l’Alaska Young, una noia guapíssima, intel·ligent, autodestructiva, sonada i fascinant, que arrossegarà en Miles al seu món i li obrirà les portes del Gran Potser. Llavors...
Després. Ja res no tornarà a ser igual. 

Per primer cop a la vida, vaig conèixer la por i l'emoció de viure en un lloc on mai saps què passarà.

Has de deixar d'apropiar-te dels problemes dels altres i trobar-ne de propis.

Tothom acaba marxant.

Vosaltres fumeu perquè us agrada. Jo, en canvi, fumo per morir-me.

Malgrat tot, encara ets viu.

-Hosti, no penso convertir-me en una d'aquestes persones que es passen el dia parlant del que faran. Ho faré i prou. Imaginar el futur és una espècie de nostàlgia.

De pressa i sense parar.

-Passes tota la vida atrapat al laberint, pensant que un dia en fugiràs i que serà increïble, i imaginar aquest futur et fa continuar endavant, però no arribes a fer mai el que et proposes. Només utilitzes el futur per defugir el present.

La por és l'excusa que ha fet servir sempre tothom.

Aquella not érem invencibles
A partir d'aquí les frases contenen spoilers!
Ella havia encarnat el Gran Potser: m'havia demostrat que valia la pena deixar enrere una vida mediocre a la recerca de potsers més rellevants, i ara se n'havia anat i s'havia endut la meva fe ens els potsers.

Havíem de perdonar per sobreviure al laberint. 
El protagonista és el Miles, un noi aficionat a les últimes paraules  d'abans de morir de la gent, que decideix anar a buscar el seu " Gran Potser", que com diu la Fa, bàsicament va a buscar un sentit a la seva vida, ja que no tenia amics i era bastant monòtona. Quan el Miles arriba a l'internat se'ns introdueixen uns quants personatges nous, entre ells els més destacats: el Coronel o Chip i l'Alaska. Els personatges els he trobat molt reals, ja que tenien unes característiques que simplement els feien únics. Una cosa que no m'ha agradat, és que John Green no descriu físicament gaire els personatges principals i això no m'acaba de fer el pes. Tampoc vull que em faci una fitxa descriptiva de com és cada persona, però que digui quatre coses sútilment com fan la majoria d'escriptors. Això va fer que la meva imaginació anés per lliure completament sobre l'aspecte físic dels personatges.
A diferència dels altres llibres de John Green, de Buscant l'Alaska no havia fet gaire recerca d'opinions ni de contingut. No tenia gaire idea de que anava la història fins que vaig decidir llegir-me'l, així que no tenia expectatives, ni bones, ni dolentes. Quan vaig començar el llibre em vaig adonar, que estava dividit entre un "abans" i un "després", que són les dues parts amb les quals es divideix el llibre. Els tenen el nom dels dies que falten per "aquell després", és a dir: - quaranta-vuit dies abans-. Això em va agradar molt, ja que em va causar moltíssima intriga, perquè volia saber que era el que marcava aquelles dues fases. Això va ser un factor que em va fer enganxar-me, però el millor de tot és que no m'ho esperava per res del món!
Buscant l'Alaska, a diferència de El Teorema Katherine ,el missatge, reflexió etc.  que John Green ens vol fer arribar m'ha fet pensar molt. És un d'aquells llibres que quan l'acabes, et quedes cinc minuts ( com a mínim) plasmada i pensant, simplement pensant perquè allò, perquè això altre. Aquests ha sigut una de les millors coses del llibre, i tot i que potser si que es nota que és la primera novel·la de John Green, a mi m'ha agradat moltíssim pel fet que us estic explicant, bàsicament per la reflexió.
Un dels fets que em van cridar més l'atenció és el títol, Buscant l'Alaska, però sempre hi és físicament. Això em va deixar pensant... a què es deu referir? Tenia una lleu idea, però vaig decidir buscar ressenyes que esmentessin el títol i la seva opinió i més o menys coincidíem. Tot i que vaig observar que cadascú ho interpretava a la seva manera.
A partir d'aquí l'opinió conté SPOILERS! i la imatge que acompanya el text també!

Al llibre l'Alaska ens presenta una molt bona pregunta...  us parlo de la reflexió que es fa al llarg del llibre sobre el laberint. Em va fer pensar moltíssim sobre la vida en general i sobre els obstacles que hi anem trobant. Al final, als últims capítols quan el Miles o Butzo, com li volgueu dir fa el treball aquell de religió i reflexiona i pensa sobre l'Alaska i el laberint em vaig emocionar molt, coincideixo 100% amb el Miles.Ja que a la vida si no perdonem els errors de la gent que ens envolta acabem sols. En cap moment m'hagués esperat que l'Alaska es morís i això em va sobtar molt, però a partir d'aquest punt de la història és quan va anar a millor, quan vaig tenir més ganes de llegir-lo, perquè volia saber més de tot, volia saber com havia mort l'Alaska. La reflexió que ens aporta i el missatge entre línies no cal dir que em va encantar amb majúscules.

En definitiva, un llibre que m'ha fet pensar molt sobre les reflexions que ens planteja amb uns personatges molt reals. Si vols un llibre entretingut però que et faci menjar el coco, aquest és el teu.
Heu llegit el llibre? Sí? No? Què en penseu de la reflexió principal que es planteja? I del títol?


:) Us espero als comentaris :)



diumenge, 11 de gener del 2015

El meu primer Gran Amor literari

Hey Angels!


Avui us porto una entrada on us explicaré qui va ser el meu primer Gran Amor literari.

El meu primer gran amor literari, és a dir el primer personatge mascuí que em va enamorar va ser un dels protagonistes de la trilogia de meravellosa Laura Gallego, Memòries d'Idhún. i com ja sabreu jo sóc team Christian o Kirtash com li volgueu dir 100%. Cosa que pel que he vist no és gaire comuna i que no entenc. Però avui no estem aquí per discutir els meus motius pels quals sóc 150% Team Christian. Si no per explicar-vos com vaig arribar a aquesta meravellosa trilogia i la meva experiència amb els amors literaris.

Jo en aquella època, llegia, però encara no havia vist món per dir-ho d'alguna manera, si no m'equivoco encara no havia llegit ni Els Jocs de la Fam, ni Harry Potter ni Crepúscle, ja que encara no els havia descobert o pequè no havia trobat el moment. Memòries d'Idhún han sigut uns llibres que han voltat sempre per casa, ja que la meva germana gran se'ls havia llegit quan era més petita i li havien encantat. Ja havia provat la Laura Gallego abans amb les Cròniques de la Torre i l'Emperadriu dels Eteris, i simplement em van encantar així que volia més i punt. Però la meva germana es negava a deixar-me La Resistència ( el primer llibre d'Idhún) ja que creia que encara eren massa per a mi. Us haig de ser sincera i si que m'espantaven, perquè eren molt gruixuts i tenien molta lletra, però estava escrit per Laura Gallego així que no hi havien Pros. Finalment vaig aconseguir que me'ls deixés. Els vaig devorar com mai havia devorat cap llibre. Em van fascinar... vaig fer que tots els meus amics mostressin interès en que se'ls llegissin ja que no parava de parlar sobre aquests. Haig de dir que quan vaig llegir aquesta trilogia no tenia amb que comparar ja que tenia molt poca experiència literària per això em va fer disfrutar-los encara més. Vaig descobrir un dels meus gèneres preferits ( per no dir preferit) i és la fantasia èpica, el tipus de gènere que se li dóna tan bé a la Laura Gallego. 

I si, aquests llibres són encara més especials del que són, perquè per primer cop em vaig "enamorar" d'un personatge literari malauradament fictici, el Christian. És tot, el que em va fer enamorar-me d'aquest des del principi. Aquell misteri que sempre l'envoltava i la maduresa, els ulls, la tensió, els seus sentiments, el que fa, com actua, els seus motius, la seva expressió,també el seu físic,la seva relació, tot i quan dic tot, vull dir tot. Cada acció que fa, cada decisió la trobo acertada i perfecte pel seu personatge, i volia fer una entrada lliure de Spoilers perquè tots, els que us heu llegit els llibres i els que no podeu gaudir d'aquest complex i meravellós personatge que està entre les pàgines d'aquesta obra d'art, que és el que fa la Laura, art. 

Si no us heu llegit els llibres, no sé a que espereu perquè és una trilogia de fantasia èpica que ho té tot, i amb uns personatges que no et deixaran gens indiferents... i la trama... heu de llegir-los i punt. Si els llibres us fan por perquè són bastant "toxos" us podeu animar amb els còmics, que estan molt ben treballats. 
I si, ja tinc a les meves mans la meravellosa ( estic utilitzant bastant aquest adjectiu) encilopèdia d'Idhún, que és una currada enorme i si us heu llegit els llibres us la recomano moltíssim, però us haig d'avisar que si no us heu llegit la trilogia sencera pot contenir spoilers de la tríada ( és a dir dels tres protagonistes).

Quin va ser el vostre primer Gran Amor literari? Quin "team" sou Jack? Christian?



:) Us espero als comentaris :)






dissabte, 3 de gener del 2015

Ressenya: El Teorema Katherine

Hey Angels!


Si heu llegit bé el títol... una ressenya! Ja ho sé que feia massa que no en feia una, però a mi m'agrada fer una ressenya quan just fa poc que he acabat el llibre, ja que així tinc les emocions més fresques ( deixo una mica madurar l'opinió)... I des de l'última ressenya (Amanecer Rojo) que no he llegit res concret, rellegia llibres, els fullejava etc. ja que esperava al Nadal per tenir-ne de nous! I ja ha passat Nadal així que us porto la primera ressenya de l'any! I la primera entrada!


Títol: El Teorema Katherine


Escriptor: John Green


Editorial: Fanbooks


Pàgines: 308


Saga: No


Etiquetes: Realista
 Quan es tracta de buscar parella, l’ideal d’en Colin Singleton són noies que es diguin Katherine. I si parlem de les noies que es diuen Katherine, a en Colin sempre l’acaben deixant. Dinou vegades, per ser exactes. En el viatge que aquest aficionat als anagrames farà amb cotxe, lluny de casa i amb deu mil dòlars a la butxaca, l’acompanyarà un porc senglar sanguinari i un amic de l’ànima amb sobrepès. Però cap Katherine. En Colin està decidit a demostrar el teorema de la predictibilitat subjacent en les Katherines, amb què espera pronosticar el futur de tota relació, venjar els nòvios abandonats d’arreu del món i guanyar-se finalment l’afecte de la noia. 
Els prodigis aprenen; els genis fan.

Conduir l'ajudava a tirar endavant.

Els agrada el cafè de la mateixa manera com volen veure els exnòvios: amb amargor.
Un mecanografiador i no un escriptor. Un nen prodigi i no un geni.

Com pot fer mal una cosa que ja no hi és. 

es pot estimar molt una persona, però mai no la pots estimar tant com la pots trobar a faltar.

I se sentia no únic en el millor dels significats possibles.
Quan a l'estiu el fenomen de No està escrit a les Estrelles va explotar, a les editorials se'ls hi va ocórrer la idea de publicar els altres llibres de John Green. Haig de confessar, que El Teorema Katherine no em cridava gens l'atenció ja que quan va sortir a la venta, vaig anar a la meva llibreria i el vaig fullejar... la sorpresa en veure gràfics i fórmules ( no gaire fàcils) em va fer tirar enrera... ja que a mi les matemàtiques meeh...  Però finalment pel meu aniversari vaig decidir demanar-me tots els llibres de John Green. Haig de dir que hi ha un fabulós annex on un professor matemàtic explica cada gràfica i cada fórmula que apareix, o sigui per això no tingueu por.
Haig de dir que no havia buscat gaires ressenyes del llibre, però les poques que havia vist o parlaven molt bé... o malament. Així que no tenia ni les expectatives gaire altes, ni massa baixes. 
Coincideixo bastant amb l'opinió de la Clar's sobre el llibre. Les novel·les que escriu John Green es poden llegir i ja està, i són entretingudes, però també es poden llegir aprofundint tamb cada reflexió, metàfores etc. 
En si el llibre m'ha agradat força, sobretot pel missatge i les reflexions que ens aporta, però és cert que en alguns moment, se m'ha fet una mica pesat i  el final bastant previsible.
Un punt que he trobat molt a favor han sigut els tocs d'humor i les divertides disputes entre el Hassan i el Colin, la seva amistat l'he vist molt treballada i molt peculiarment bona. En general els personatges els he trobat reals i gens plans, però no m'han acabat de transmetre tot el que jo hagués volgut.  
Anant el tema de la portada... és un trol o què? Quan vaig acabar el llibre vaig estar uns segons mirant la portada, i em vaig adonar que contenia unes lletres de fons, que eren les del títol ( El Teorema Katherine) i vaig pensar, deu ser un anagrama ( ja que el protagonista, el Colin li agraden molt de fer) però em vaig estar com 5 minuts pensant i no hi han les lletres per formar El Teorema Katherine... llavors que signifiquen...? si algú ho sap, que m'ho faci saber als comentaris perquè em vaig menjar el coco una bona estona i res...
Per últim cal remarcar com són de divertides les anotacions que conté el llibre, divertides i que a la vegada aprens un munt, ja que són dades molt curioses i que mai haguessis imaginat.
Voleu trobar la solució del Teorema junt amb el Colin i en Hassan? Doncs llavors endinseu-vos a les pàgines d'aquesta novel·la, que ben segur que no et deixarà indiferent.

A partir d'aquí hi han SPOILERS

Com ja he dit a dalt el llibre se'm va fer bastant previsible, ja que des d'un principi vaig pensar que en Colin molt llest i superdotat però no té ni dos dits de front. Com volia crear una fórmula per saber qui tallaria amb qui? Però a mida que la història avançava i la fórmula anava agafant forma, vaig dir-me... i si es pogués? Però després vaig tornar-me a dir-me, l'amor depèn de molts factors i per sobre de tot és imprevisible... i aquesta conclusió que, almenys per a mi, era bastant obvia, al Colin li costa bastant molt arribar-hi, i això em frustrava. Era previsible que se'n acabaria adonant i també era previsible a cert punt de la història que la Lindsey i el Colin acabarien junts. Treien aquesta part, la reflexió final em va agradar molt i em va deixar satisfeta i pensadora, vaja el que el John Green sap fer millor.

En definitiva, un llibre amb un gran missatge que et farà pensar però un tant previsible, si vols un llibre entretingut per passar l'estona mentre aprens un munt aquest és el teu.
Heu llegit el llibre? Sí?No? Què us sembla?En teniu ganes de llegir-lo? Quins altres llibres de John Green heu llegit?

:) Us espero als comentaris :)





Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...