Avui us porto el tercer personatge que es mereix estar a la meva passarel·la de la fama. En aquest cas he escollit un dels personatges que ha tingut la més gran de les evolucions al llarg de la història.
Ja ho sé que des de "Amanecer Rojo" no he fet cap ressenya, no crec que en faci cap ( almenys no tinc previst de fer-ne una de moment) ja que aquests dies, estic rellegint llibres o llegint d'alguns dels quals no em ve de gust fer-ne una ressenya. A mi m'agrada fer una ressenya just al acabar el llibre, ja que així tinc els detalls més frescs. Però podreu trobar tot tipus d'entrades especial nadal i hivern.
Per els que encara no ho havíeu endevinat( o no heu llegit), es tracta de la Viana de Rocagrisa, del llibre Allà on els Arbres canten, de la magnífica Laura Gallego. En aquella època jo encara no havia llegit gaires llibres per tant no tenia gaire punt de comparació. El vaig llegir just quan va sortir, ja que ja havia llegit altres llibres de la Laura i m'havien encantat. El llibre era tot el que la Laura sap fer millor. Fantasia, època de princeses i prínceps i de guerres, una perfecte combinació que van crear una obra mestra. La Viana és la protagonista d'aquesta història, ella és una simple donzella de classe alta. La seva vida és perfecta, està promesa amb el noi del qual està enamorada i té una molt bona amiga. Però tot es torça quan el seu estimat Robian i el seu pare, el duc, han de marxar a la guerra contra els bàrbars. La Viana és un personatge molt real i que des del primer moment em va captivar. Però encara ho va fer més quan fa el canvi.
A partir d'aquí hi podreu trobar spoilers
El que més m'agrada de la Viana, és que demostra que no és una simple donzella. No em surten les paraules... ella és rebel i valenta, com ningú més. El que és més important de tot, és que es va saber adaptar, sobreviure als problemes que la vida li portava, en tot moment. I això ho admiro molt, em va encantar la nova Viana i em segueix encantant. També el que valoro molt d'ella és que en tot moment té esperança, no la perd. I sobretot somiadora, deixant-se emportar per les llegendes. La Viana representa moltes coses: representa la força, la valentia, el bri d'esperança, la lluita i també la tossuderia. M'ha fet riure, plorar, patir...
Fi spoilers
Sense exagerar Allà on els arbres canten, té la millor conclusió que he llegit mai, el millor final, sense cap mena de dubte. Recordo que quan el vaig acabar per primera vegada, ara farà uns 3 anys, ja que jo el vaig llegir just quan el van publicar, que em vaig quedar una bona estona amb el llibre a la mà i pensant, amb la història, en la Viana i l'Uri i simplement màgic. Com és possible que després d'aquests anys, d'haver-lo rellegit una vegada i un altre, continuï sentint el mateix, el mateix sospir després de rellegir l'última frase, això senyores i senyors és màgia.
Des d'aquí vull donar les gràcies a la Laura per regalar-nos i deixar-nos disfrutar i gaudir d'aquest tresor.
Aquest apartat s'haurà de deixar en blanc, ja que jo llavorens no subratllava les frases que m'havien fet pensar i agradat.
Heu llegit el llibre? Què us va semblar? Us va agradar el final? I la Viana què us va semblar?
:) Us espero als comentaris :)
